Hola!
Les festes de Nadal són sempre moments de records, d’enyorança, de recapitulació de tot el que has viscut durant tot l’any... Doncs avui m’he aixecat pensant en els meus anys d’institut.
Jo vaig tenir la sort de ser alumna d’una professora de castellà fantàstica a 4rt d’ESO i a 2n de Batxiller; de fet, si he estudiat Filologia Hispànica segurament va ser per ella. La llàstima és que va deixar l’ensenyament de secundària per l’escola d’adults i no la puc tenir de tutora de pràctiques (hauria estat massa!).
Supòs que quasi tots heu tingut una experiència similar a la meva. Crec que sempre es té en ment qualque professor dels anys de secundària que ens va marcar de qualque manera. I, en el nostre cas, me tallaria el cap si a la majoria de vosaltres no vos va influir un professor o una professora de llengua...
Fa una horeta he decidit deixar els records a una banda i aprofitar la tarda d’avui per llegir l’article que vaig elegir per a l’exposició. És sobre l’ortografia, aspecte que fa molts d’anys m’interessa bastant. A aquest article s’esmenten (molt lleugerament) procediments per a l’ensenyament de l’ortografia. Bàsicament l’autora de l’article diu que la millor manera de que els alumnes aprenguin ortografia és en forma de joc. I ha estat en aquest punt on els records m’han tornat al cap.
Record les classes amb la professora que he esmentat abans i amb ella mai vàrem fer cap joc específic per aprendre ortografia o expressió escrita, sinó que ens examinava diàriament l’expressió oral. Cada vegada que un alumne feia una intervenció corregia les seves faltes d’expressió i, a conseqüència, una errada d’expressió (moltes vegades comesa per la majoria de la classe) desapareixia. També record que a la meva classe hi havia alumnes que quan xerraven en castellà amollaven “catalanades” o “mallorquinades” terrorífiques (sense oblidar les “castellanades” de molts d’alumnes xerrant en català –jo m’hi fic en aquest grup-); dons aquesta professora quan corregia els errors ens deia coses com «los catalanohablantes ”pasan pena” pero los castellanohablantes nos procupamos» o «a los catalanohablantes “les sabe mal” no hacer algo, pero los castellanohablantes sentimos no hacerlo». Encara que pugui parèixer despectiu, no ho feia amb aquest propòsit, sinó que amb aquesta explicació, amb una mica d’humor, recordàvem no utilitzar expressions del català xerrant en castellà. La veritat és que no sé si els meus excompanys se’n recorden d’això, però a mi, personalment, em va marcar.
Com hem dit a moltes classes, un dels problemes més greus que té l’educació actual és que els nins surten amb un títol d’ESO sense saber ni escriure ni xerrar bé. Per aquest fet, trobo que l’ensenyament de l’ortografia i, en general, l’expressió escrita i oral és fonamental. Nosaltres, com a filòlegs que som, considerem que l’ús de la llengua és importantíssim i segurament ens comença a picar tot el cos quan trobem un escrit amb faltes d’ortografia o si escoltem a algú dient qualque vulgarisme o incorrecció; per això, crec que pensareu, com jo, que a una entrevista de treball és primordial expressar-se correctament i adequadament (i no coment l’entrega d’un currículum amb faltes d’ortografia perquè tots tenim el corrector del word que fa la nostra feina...).
Per aquest fet, crec que aquella professora de la que tant vaig aprendre va trobar la clau: l’ortografia és una eina principal per a l’ús de la llengua i per a la correcta expressió escrita, encara que no ens hem d’oblidar de l’expressió oral, que ens acompanya durant tota la vida i és la nostra carta de presentació davant la societat.
I ara vos toca a vosaltres, esteu amb jo?
Per cert, molts d'anys a tots!
Mari
